L'Hivern (Que La Van Abduir)

Jo mai hagués dit que en una cabana Es podia ser tan feliç El sol al matí, l'olor de la fusta Allà on la mandra no es pot compartir Semblava que el temps no se'n recordava Que ens havíem perdut allà al mig El món es podria haver acabat així Mai he vist res tan clar Recordo la nit, és com si fos ara Una finestra es va posar a vibrar A fora un soroll que se'ns acostava Què serà? Què serà? Què serà? I dins la fosca, tot d'una Prop del tronc d'un vell pi Una columna de llum s'enfilava Van callar tots els grills Em venen a buscar, va dir La llum la va envoltar Un peu desengantxant-se en mig del bosc Mai he vist res tant clar Un cos que s'enlairava a contrallum A poc a poc fins a tornar-se un punt I quan es va acabar Aquella nit, el cel era gran El cel era gran, molt més gran, que cap altre El cel era gran, molt més gran El cel era gran, molt més gran, que cap altre El cel era gran, molt més gran No et pots imaginar com d'estrany Ha estat aquest matí trobar-la En un parc, ronxava un nen Hagués reconegut aquell posat A 10 mil anys de distància I el seu gest de quan es posa bé els cabells I m'hi he anat acostant Reconstruint l'instant El cel la va xuclar univers enllà Mai he vist res tan clar Tenia mil preguntes al cervell Fotent-se hòsties per sortir primer Quan ella s'ha girat Només li he dit L'hivern va ser llarg L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre L'hivern va ser llarg, molt més llarg L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre L'hivern va ser llarg, molt més llarg L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre L'hivern va ser llarg, molt més llarg L'hivern va ser llarg, molt més llarg que cap altre L'hivern va ser llarg, molt més llarg Mai he vist res tant clar