Com se't fan lentes les hores!
Com se't fan grisos els pensaments!
Se't va endolcint la memòria,
Se't va fent patent l'avorriment.
Tens en un racó de terra
La burilla humida encesa
D'una cigarreta eterna
Viscuda un instant
Pots seguir el fum com s'enlaira
Pots mirar-la, trepitjar-la
Escopir-la, esmicolar-la o
Pots deixar-la estar
Com d'aquelles parets altes
Se'n va fent la teva habitació!
Com d'aquelles quatre barres
Se'n fan els barrots del teu balcó!
Tens enfront homes que riuen
Que enraonen, que somnien
Criden, beuen, o caminen
Com óssos tancats
Pots mirar-los i admirar-te
Pots sentir-te com a casa
I oblidar que el temps no passa o
Bé pots girar el cap
Com, però, els somnis s'apaguen
I com els moments es fan moments!
Se't van entumint les natges,
Se't va omplint el cos d'ensopiment.
Tens un banc estret de pedra
On no hi cap ni cul ni esquena
On la tripa s'hi humiteja i
S'hi refreda el cap
Pots pensar coses boniques
Jeure, seure, no adormir-te
Estar dret i fer el sofista o
Anar amunt i avall
Com la ignorància se't menja!
Com la ment s'embruteix lentament!
Sols inconscientment esperes
El que desesperes conscientment!
Tens unes ratlles a terra
Rectes, llargues, travesseres
Tens les quatre barres fredes
I uns tubs rovellats
Pots comptar-los, pots tocar-les
Resseguir-les, netejar-les
Buscar merda per tapar-les
O intentar el descans.
